Algú decideix per fi demanar ajuda, escriu «psicòleg» al cercador i es troba amb un catàleg de sigles: TCC, EMDR, ACT, DBT, teràpia sistèmica, integradora, humanista. Cap pàgina explica quina li correspon, i la decisió acaba prenent-se per proximitat o per preu. L'Organització Mundial de la Salut calcula que més de mil milions de persones conviuen amb una afecció de salut mental, i una part considerable dels qui sí que fan el pas s'encalla justament aquí. Aquesta guia ordena els tipus de teràpia psicològica que existeixen, explica en què es diferencien de debò i dóna criteris per triar.

Què és la psicoteràpia i què separa unes teràpies de les altres

La psicoteràpia és un tractament, no una conversa amable. Implica una avaluació inicial, uns objectius acordats, un mètode i una manera de comprovar si allò està funcionant. El que totes les corrents comparteixen és el marc: un espai confidencial, una relació professional i el propòsit de reduir el malestar i recuperar funcionament.

El que canvia entre elles és una sola cosa, encara que tingui moltes conseqüències: què considera cada enfocament que manté el problema. D'aquí se'n dedueix on intervé.

Un exemple concret. Una persona fa mesos que no dorm perquè així que apaga el llum comença a repassar tot el que pot sortir malament l'endemà. Una teràpia cognitivoconductual mirarà els pensaments que disparen l'activació i els hàbits que la mantenen, i treballarà tots dos. Una teràpia psicodinàmica es preguntarà d'on ve aquesta necessitat d'anticipar-ho tot i què la sosté. Una teràpia sistèmica voldrà saber quina funció compleix aquest insomni a casa, qui s'aixeca amb qui i què passaria si desaparegués. Tres lectures diferents del mateix insomni, tres portes d'entrada.

Cap no és un disbarat. Algunes tenen molta més recerca al darrere que altres, i això sí que importa.

Els principals tipus de teràpia psicològica

Per fer-se una idea de quantes conviuen, va bé mirar què ofereix un sistema públic gran. El servei nacional de salut britànic finança, segons el cas, autoajuda guiada, teràpia cognitivoconductual, counselling, teràpia interpersonal, teràpia dinàmica interpersonal, teràpia de parella, EMDR, teràpia cognitiva basada en mindfulness i teràpia dialecticoconductual. Nou modalitats, i aquest catàleg és només el d'un servei públic.

Teràpia cognitivoconductual

És la més estudiada i la que apareix abans en gairebé totes les guies clíniques. Parteix que pensaments, emocions i conductes s'alimenten entre si, i que el problema es manté per aquest cercle més que per allò que el va originar. Es treballa en el present, amb estructura, objectius mesurables i tasques entre sessions.

A dins hi ha protocols molt diferents: exposició amb prevenció de resposta per al TOC, activació conductual per a la depressió, exposició gradual per a les fòbies. Si vols el detall de com es treballa sessió a sessió, ho desenvolupem a la guia sobre la Teràpia cognitivoconductual: què és, com funciona i per a què serveix.

Teràpies de tercera generació: ACT i mindfulness

Aquí el gir és interessant. En lloc de discutir amb el pensament («quines proves tinc que fracassaré?»), es treballa la relació que s'hi té. La teràpia d'acceptació i compromís (ACT) entrena a deixar de barallar-se amb el que apareix al cap i a orientar la conducta cap al que a un li importa, encara que l'ansietat continuï allà. La teràpia cognitiva basada en mindfulness va néixer amb un objectiu molt concret: prevenir recaigudes en persones amb depressions repetides.

Són útils sobretot quan el problema és crònic o quan l'intent de controlar els símptomes s'ha convertit en part del problema. El dolor persistent n'és l'exemple clàssic.

EMDR i teràpies centrades en el trauma

Quan el que sosté el malestar és un record que continua viu, l'abordatge canvia. L'EMDR i la TCC centrada en el trauma són els dos tractaments amb més suport en estrès posttraumàtic. Treballen directament sobre el record, no sobre els símptomes que produeix. Ho expliquem a fons a l'article sobre la Teràpia EMDR: què és, com funciona i per a què s'utilitza en el trauma.

Teràpia psicodinàmica

Hereva de la psicoanàlisi, però molt diferent en format: avui es practica sobretot en versions breus i focalitzades, d'unes quinze a trenta sessions, cara a cara i amb un tema de treball acotat. Li interessa el patró que es repeteix —la mateixa mena de relació, el mateix desenllaç, un cop i un altre— i quina necessitat antiga el sosté.

Teràpies humanistes

Teràpia centrada en la persona, Gestalt, teràpia focalitzada en l'emoció. Comparteixen la idea que la relació terapèutica no és l'embolcall del tractament, sinó el tractament mateix. Treballen amb el que passa a la sessió, amb l'experiència immediata i amb les emocions que van quedar a mig processar.

Teràpia sistèmica i familiar

Mira el símptoma dins el sistema de relacions que l'envolta. No pregunta tant «què et passa» com «què està passant entre vosaltres perquè això aparegui ara». És el marc habitual en teràpia familiar i de parella, i també s'usa en problemes infantils i adolescents, on la família forma part inevitable del tractament.

Sessió de teràpia de grup amb una psicòloga i quatre participants asseguts en cercle en una consulta lluminosa

Individual, en grup, en parella o en família

L'enfocament és una decisió; el format, una altra de diferent. I de vegades pesa més.

La teràpia individual és la més habitual i la que permet anar més a fons en la història personal. La teràpia de grup té un avantatge que la individual no pot replicar: comprovar de primera mà que allò que et passa també li passa a altres. Funciona especialment bé en ansietat social, en trastorns de la conducta alimentària i en processos de dol, i acostuma a ser més econòmica. La teràpia de parella i familiar treballa el vincle en comptes de les persones per separat, i és la indicada quan el problema viu en la relació.

Presencial o en línia

El format en línia va deixar de ser un succedani fa temps. En ansietat i depressió, els assajos que comparen videotrucada amb presencial troben resultats equivalents quan el tractament és el mateix i el professional està acreditat. Té límits: no és la primera opció en crisis agudes, en risc suïcida ni en quadres greus que requereixen coordinació amb altres serveis. Si estàs valorant aquesta via, a la guia Psicòloga online: com triar bé i què esperar de la teràpia per videotrucada hi ha les comprovacions que convé fer abans de la primera sessió.

Hi ha un tipus de teràpia millor que els altres?

Depèn del problema, i la resposta honesta té dues parts.

Per a alguns quadres existeix una indicació preferent bastant clara. En el TOC, l'exposició amb prevenció de resposta; en les fòbies específiques, l'exposició; en l'estrès posttraumàtic, EMDR o TCC centrada en el trauma. Aquí triar malament no és indiferent.

Per a d'altres, diverses opcions funcionen de manera semblant. La guia de depressió en adults de l'institut britànic NICE recomana gairebé una desena d'alternatives de primera línia, entre elles TCC individual, activació conductual, teràpia interpersonal, counselling i psicoteràpia psicodinàmica breu. No estan ordenades per eficàcia, perquè les dades no permeten ordenar-les.

Aquesta igualtat entre enfocaments amb evidència té nom a la literatura: el veredicte de l'ocell Dodo, per la frase d'Alícia al País de les Meravelles segons la qual tots han guanyat i tots mereixen premi. L'explicació més acceptada és que bona part de l'efecte no ve de la tècnica, sinó dels factors comuns: l'aliança entre pacient i terapeuta, l'expectativa de millora, tenir un marc que expliqui què està passant i un professional que confiï en allò que fa. De tots ells, la qualitat de l'aliança és el que millor prediu el resultat.

Convé no treure'n la conclusió equivocada. Que diverses teràpies amb suport funcionin de manera semblant no vol dir que qualsevol cosa valgui: hi ha enfocaments sense cap evidència al darrere, i n'hi ha de directament pseudocientífics.

Com triar el tipus de teràpia que et convé

Quatre criteris, en aquest ordre.

Comença pel problema, no per l'escola. Si tens clar què et passa, busca què està indicat per a això i filtra després. La pregunta útil a un professional no és «quina corrent segueixes?», sinó «com treballes tu un cas com el meu?».

Comprova l'acreditació abans que l'enfocament. A l'Estat espanyol, qui pot fer tractament psicològic és el psicòleg general sanitari o l'especialista en psicologia clínica, sempre amb número de col·legiat verificable. «Psicoterapeuta» i «coach», per si sols, no són títols regulats.

Pregunta tres coses a la primera sessió: com treballarà, quantes sessions estima per començar a veure moviment i com sabreu tots dos si està funcionant. Una resposta vaga a la tercera pregunta és un senyal.

Compta l'encaix. Si a les sis o vuit sessions no notes cap canvi i no tens la sensació que t'entenen, digues-ho en veu alta dins la sessió. Un bon professional ho agraeix, revisa el pla i, si cal, deriva. Canviar de terapeuta no és començar de zero.

Hi ha qui treballa amb un enfocament integrador: combina eines de diverses corrents segons el que cada persona necessita en cada moment, en lloc d'aplicar un únic manual. És una opció raonable sempre que al darrere hi hagi formació específica en cadascuna d'aquestes eines i no una barreja improvisada.

Abans de triar, posa nom al que et passa

Arribar a la primera sessió sabent què et passa escurça molt el camí. No cal un diagnòstic —això és feina del professional—, però sí tenir ordenat quins símptomes tens, des de quan i quant et limiten.

Els qüestionaris de cribratge serveixen just per a això. Si el que domina és la preocupació constant i l'activació, comença pel Test d'ansietat. Si és l'apatia i la manca de ganes, pel Test de depressió. Si tot va arrencar amb una sobrecàrrega concreta que no remet, pel Test d'estrès. Els tens al catàleg de tests psicològics, són gratuïts i anònims, i el resultat es calcula al teu propi dispositiu.

El que n'obtens no és una etiqueta, sinó un punt de partida i una puntuació que podràs comparar d'aquí a uns mesos. A la guia sobre el Test de salut mental: què mesura, quins n'hi ha i com interpretar el resultat expliquem com llegir aquestes puntuacions sense passar-se d'interpretació, i a Quan anar al psicòleg: senyals, dubtes freqüents i què passa a la primera sessió hi ha el detall de què passa en aquella primera cita.

Quantes sessions calen i quan es nota

Els números varien segons l'enfocament i el problema, però hi ha ordres de magnitud raonables. Un tractament cognitivoconductual per a ansietat o depressió acostuma a moure's entre dotze i vint sessions. Una psicodinàmica breu, entre setze i trenta. L'EMDR depèn molt de si el trauma és puntual o acumulat al llarg d'anys.

La freqüència habitual és setmanal al principi, i es va espaiant a mesura que les coses milloren. Els primers senyals apareixen abans del que la gent espera, però no són els que espera: rarament desapareixen els símptomes a les quatre o cinc sessions. El que sol canviar primer és una altra cosa —entendre per què passa el que passa, reaccionar diferent un cop on abans sempre es reaccionava igual, dormir mitja hora més—, i això és exactament el que cal vigilar per saber si vas bé.

Si el teu resultat et preocupa o vols una valoració professional, pots parlar amb la Xènia Capel Salcedo, psicòloga col·legiada (COPC 14982), que ofereix una primera sessió informativa gratuïta i teràpia online des de qualsevol lloc.

Equip de MyPsicoTest · Actualitzat: