La teva filla s'aixeca de taula així que acaba i va directament al lavabo. La teva parella ha començat a tallar el menjar a trossets i, quan li preguntes, diu que ja ha menjat fora. La teva amiga, que no es perdia mai un sopar, ara sempre té una excusa quan hi ha menjar pel mig. Alguna cosa no encaixa, però no saps com treure el tema sense empitjorar-ho.

Saber com ajudar algú amb un trastorn alimentari no és intuïtiu. El primer que a qualsevol li surt dir («menja una mica més», «estàs molt prima», «així emmalaltiràs») sol produir l'efecte contrari. Aquesta guia recull el que recomanen el servei nacional de salut britànic, la guia clínica de referència i les organitzacions especialitzades: com reconèixer els senyals, com parlar del tema, què fer als àpats, com animar a demanar ajuda i com cuidar-te mentrestant.

Què és un TCA i per què costa tant demanar ajuda

Un trastorn de la conducta alimentària (TCA) és un problema de salut mental, no una mania amb el menjar. El servei nacional de salut britànic (NHS) el descriu com una condició en què la persona fa servir el control del menjar per afrontar les seves emocions i altres situacions. Els més coneguts són l'anorèxia, la bulímia i el trastorn per afartament, tot i que l'NHS assenyala que el més freqüent és el grup d'«altres trastorns alimentaris especificats», on entren els casos que no encaixen del tot en cap dels anteriors. També hi ha el trastorn d'evitació o restricció de la ingesta, en què s'eviten aliments per l'olor, el gust o la textura, o per una mala experiència prèvia, com ennuegar-se, sense que el pes o la figura hi tinguin res a veure.

Pot afectar qualsevol persona, tot i que els adolescents i els adults joves són els més afectats, i la guia clínica britànica NICE situa el risc més alt entre els 13 i els 17 anys. No tot menjar de més és un TCA, per cert: menjar per nervis de tant en tant és freqüent i no equival a un trastorn per afartament, com expliquem a Menjar per ansietat: per què passa i com distingir-ho de la gana real.

El que fa tan difícil abordar-lo és que la mateixa malaltia empeny a amagar-la. L'NHS adverteix que la persona pot no adonar-se que té un problema, negar-ho o posar-se a la defensiva. Beat, la principal organització britànica sobre trastorns alimentaris, hi afegeix que la negació és habitual i que, en l'anorèxia, es considera un símptoma més. A sobre, una part de la persona vol curar-se i una altra té por de deixar anar el trastorn. L'NHS ho resumeix amb una frase que senten moltes famílies: «Vull posar-me bé, però no vull perdre ni guanyar pes».

La part bona és que, amb tractament, la majoria de les persones es recuperen, i com més aviat comencen, més possibilitats tenen.

Senyals que algú pot tenir un trastorn alimentari

Des de fora no és fàcil veure-ho, i l'NHS ho reconeix. Aquests són els senyals d'un trastorn alimentari en una altra persona que recull la seva guia:

  • Una pèrdua de pes molt marcada.
  • Mentir sobre el que ha menjat, quan ho ha menjat o quant pesa.
  • Menjar molta quantitat molt de pressa.
  • Anar molt al lavabo just després de menjar.
  • Fer moltíssim exercici.
  • Evitar menjar davant d'altres persones.
  • Tallar el menjar a trossos molt petits o menjar molt a poc a poc.
  • Portar roba ampla per dissimular la pèrdua de pes.

A això s'hi sumen els canvis d'ànim: estar més tancat, més ansiós o més decaigut. I un avís important: el pes no ho diu tot. La guia NICE demana als professionals que no facin servir una sola mesura, com l'índex de massa corporal, per decidir si algú necessita tractament. Que el seu pes sembli normal no vol dir que no passi res.

Com parlar amb algú que pot tenir un TCA

Abans de la conversa

Beat dona unes pautes molt concretes a la seva guia per a familiars i amics:

  • Informa't abans i pensa què vols dir.
  • Busca un lloc on tots dos us sentiu segurs i ningú no us interrompi.
  • Tria un moment en què cap dels dos estigui enfadat ni alterat, i evita just abans o just després d'un àpat.
  • Si sou uns quants els preocupats, no parleu tots alhora amb aquesta persona, perquè ho pot viure com una emboscada. Decidiu amb qui és més probable que s'obri.

Què dir

Parla de com la veus, no del que menja. Segons Beat, en el fons els trastorns alimentaris tenen a veure amb el que la persona sent, no amb el menjar, i per això preguntar com està sol funcionar millor que preguntar pel que menja o pels canvis de pes. L'NHS recomana frases en primera persona, com ara «estic preocupada perquè no et veig contenta», en lloc de frases que comencin per «tu».

Beat proposa una altra manera suau d'obrir el tema: «Em preguntava si et vindria de gust parlar de com et sents» funciona millor que «Has de demanar ajuda». Esmenta el que t'ha preocupat, però sense fer una llista llarga, o sentirà que l'has estat vigilant.

Què evitar

Moltes frases ben intencionades fan mal. Aquesta taula recull les més habituals i una alternativa per a cadascuna, a partir de les recomanacions de l'NHS i de Beat:

Evita Prova amb
«Estàs molt prima» o «se't veu a la cara» «Et noto cansada i preocupada, i m'importa com estàs»
«Que bé que et veig» Un elogi que no tingui a veure amb el cos: com de bé ha resolt alguna cosa o com d'atenta ha estat
«Has de demanar ajuda ja» «Em preguntava si et vindria de gust parlar de com et sents»
«Per què no menges normal, com tothom?» «Estic preocupat perquè veig que evites els sopars amb nosaltres»
Parlar de dietes, de quilos o del cos d'altres persones Parlar d'altres coses: plans, sèries, el que li interessi

Si reacciona amb enuig, no responguis amb enuig. L'NHS recorda que pot semblar enfadada encara que en realitat tingui por o se senti insegura, i que el secretisme forma part de la malaltia, no de la vostra relació. Beat aconsella no desanimar-se, dir-li que hi seràs quan estigui preparada i no deixar passar gaire temps abans de tornar-ho a intentar.

Què fer als àpats

Família compartint un àpat tranquil a la cuina, parlant d'altres temes, com es recomana per acompanyar algú amb un TCA

Si viviu junts, els àpats es poden convertir en el moment més tens del dia. La pàgina de consells per a pares de l'NHS proposa diverses pautes que també serveixen entre adults:

  • Si ja està en tractament, demana a l'equip que l'atén que us orienti sobre com portar els àpats.
  • Feu els plans d'àpats junts i acordeu-los entre tots dos.
  • Poseu-vos d'acord a casa per no parlar de racions, de calories ni de res semblant durant l'àpat.
  • No mengeu productes de dieta o baixos en calories en la seva presència ni els tingueu a casa.
  • Intenteu que l'ambient sigui lleuger i agradable, encara que per dins no ho sentiu així.
  • Si intenta controlar el menjar ficant-se a la cuina, demana-li amb tacte que pari taula o que renti els plats.
  • No estigueu pendents del que menja tota l'estona: gaudiu del vostre àpat i parleu d'altres coses.
  • Una activitat en família després de menjar, com un joc o una sèrie, pot ajudar a no pensar a vomitar o a fer exercici.
  • Si un àpat surt malament, no us enfonseu: passeu pàgina.

Com animar a demanar ajuda professional

L'ajuda professional és la que dona més possibilitats de recuperar-se, i l'NHS reconeix que demanar-la és un dels passos més difícils per a algú amb un TCA. Anima'l a anar al metge de família i ofereix-te a acompanyar-lo: segons l'NHS, anar-hi amb algú de confiança ho pot fer més fàcil. Si és la mateixa persona qui té dubtes, el Test de trastorns alimentaris (TCA) de MyPsicoTest és anònim, té 14 preguntes sobre els últims tres mesos i li pot servir per mirar la seva relació amb el menjar amb uns altres ulls. No diagnostica res, però de vegades un resultat per escrit ajuda a fer el pas.

Quin tractament sol rebre

El tractament depèn del tipus de trastorn, però gairebé sempre inclou teràpia psicològica, perquè, com explica la guia de l'NHS per a qui acompanya, ajudar a menjar o a recuperar pes no sol ser suficient. A la teràpia, la persona treballa les dificultats emocionals que la van portar al trastorn i aprèn maneres més sanes d'afrontar-les. Sol durar uns quants mesos i anar acompanyat de controls de salut. La majoria es tracta de manera ambulatòria; només els casos més greus necessiten hospital de dia o ingrés.

Si és menor d'edat

En infants i adolescents, la família forma part del tractament. La guia NICE sobre trastorns alimentaris recomana considerar, en l'anorèxia, una teràpia familiar centrada en el trastorn, normalment de 18 a 20 sessions al llarg d'un any, i anima família, professors i amics a donar suport al menor durant el procés. Un assaig clínic de Lock i el seu equip, amb 121 adolescents d'entre 12 i 18 anys amb anorèxia, va comparar la teràpia basada en la família amb una teràpia individual: en acabar, totes dues funcionaven de manera semblant, però als 6 i als 12 mesos la familiar aconseguia més remissions completes.

Si és adult i no vol ajuda

Amb un adult no pots decidir per ell o per ella, i pressionar sol tancar portes. L'NHS suggereix continuar convidant-lo a plans encara que digui que no, perquè li continuarà agradant que l'hi proposis; reforçar la seva autoestima dient-li com t'importa, i escoltar sense donar consells ni criticar. No cal tenir totes les respostes: l'important és que sàpiga que hi ets. Beat hi afegeix que, si et diu que no li passa res, no ho donis per tancat: si estaves preocupat, era per alguna cosa.

Senyals d'alarma que no poden esperar

Un TCA pot afectar el cor i tot l'organisme. Si notes desmais o sensació de mareig, el cor molt accelerat, una pèrdua de pes molt ràpida o vòmits freqüents, demana atenció mèdica sense esperar, i davant d'un perill immediat truca al 112. Si apareixen pensaments de fer-se mal o que no val la pena continuar, la Línia 024 atén de franc, de manera confidencial i les 24 hores, també familiars.

Cuida't tu també

Acompanyar algú amb un TCA desgasta, i moltes famílies carreguen a més amb una culpa que no els correspon. La guia NICE demana als professionals que tinguin present que els familiars es poden sentir culpables i responsables del trastorn. Si et passa, recorda el que diu Beat: no és culpa de ningú, i si no ho vas veure venir, culpar-te no és el que l'altra persona necessita.

Demanar suport per a tu també ajuda qui està malalt. Una metaanàlisi de Hibbs, Rhind, Leppanen i Treasure, amb 13 estudis, va trobar que les intervencions psicoeducatives per a familiars en reduïen de manera moderada el malestar i una mica menys la sobrecàrrega i l'anomenada emoció expressada (les crítiques i la sobreprotecció a casa), i que la millora es mantenia amb el temps. L'NHS recomana que tota la família entengui la situació i tingui suport, i que pregunteu al metge per grups per a pares. Moltes pautes per cuidar-te són les mateixes que quan algú proper té depressió; les repassem a Com ajudar algú amb depressió (i què fer si no vol ajuda).

Com pot ajudar una psicòloga especialitzada en TCA

Els TCA es tracten millor en equip, amb psicologia, medicina i, sovint, nutrició, i la teràpia psicològica n'és la peça central. Per això convé triar bé: una professional amb habilitació sanitària, experiència en trastorns alimentaris i que compti amb la família quan cal.

A MyPsicoTest recomanem la Xènia Capel Salcedo, psicòloga sanitària col·legiada (COPC 14982) que tracta els trastorns de la conducta alimentària, com l'anorèxia, la bulímia, el trastorn per afartament o el d'evitació i restricció de la ingesta, a la seva consulta d'Igualada i en línia. Al seu web explica que el tractament dels TCA requereix un treball multidisciplinari i que la seva feina se centra en la gestió de les emocions, perquè la relació amb el cos i el menjar torni a ser sana. Atén adults, joves i famílies, i a la pregunta de com ajudar un familiar respon en la mateixa línia que aquesta guia: donar suport sense jutjar ni pressionar, no fer comentaris sobre el pes, el menjar o l'aspecte i oferir-se a acompanyar. També apunta que la teràpia familiar pot servir per aprendre pautes de comunicació.

Si viviu lluny o els horaris no encaixen, la teràpia online permet començar des de casa, amb sessions d'uns 60 minuts per videotrucada, en català o en castellà, i una primera trobada sense compromís per valorar si encaixa. Això sí: com ella mateixa adverteix, en una crisi greu el que cal és una atenció presencial i immediata, i cap teràpia, en línia o presencial, no substitueix els controls mèdics que formen part del tractament. Si no heu fet mai teràpia a distància, us pot servir Psicòloga online: com triar bé i què esperar de la teràpia per videotrucada.

Si el teu resultat et preocupa o vols una valoració professional, pots parlar amb la Xènia Capel Salcedo, psicòloga col·legiada (COPC 14982), que ofereix una primera sessió informativa gratuïta i teràpia online des de qualsevol lloc.

Equip de MyPsicoTest · Actualitzat: